La mestria de Manuel Huerga, la prodigiosa interpretació de Daniel Brühl i el macabre garrot vil (en una última escena tan dura com necessària) converteixen la pel·lícula sobre Puig Antich en un dels millors al·legats filmats contra la pena de mort. L’horrible i injusta execució, alimentada per la set de venjança d’un Estat dolgut pel magnicidi del president del Govern, va ser una estupidesa política i no va servir per a res. Encara que basada en fets reals, la pel·lícula no pretén ser una reconstrucció històrica de l’època ni, molt menys, una apologia ideològica.
Puig Antich ni era el "símbol d’una generació", com explicita la propaganda del film, ni pot convertir-se en el pòster de la transició. A Catalunya, les organitzacions polítiques que preconitzaven la lluita armada van ser més aviat escasses i amb un ínfim suport entre la població civil. Puig Antich va ser dels pocs joves que van empunyar una arma (el MIL no va comptabilitzar més que uneixi dotzena de militants). Hi havia altres opcions més sòlides per oposar-se a la dictadura i, en particular, la lluita protagonitzada pel moviment obrer, impulsat per les reformistes Comissions Obreres, que va patir una dura repressió. Només de
